Fa uns dies veient el programa Al Rojo Vivo de la Sexta, vaig escoltar una entrevista que em va impactar i que en va fer reflexionar.
L’entrevistador era un home d'uns 60 anys d'Alacant i explicava que era pare d’un noi, l’Alfredo Sánchez Sansano, que ara té gairebé 29 anys i que des de ben petit pateix una malaltia incurable degenerativa que l’ha deixat en cadira de rodes des dels 4 anys i quedar-se cec als 23 anys.
L’entrevistador era un home d'uns 60 anys d'Alacant i explicava que era pare d’un noi, l’Alfredo Sánchez Sansano, que ara té gairebé 29 anys i que des de ben petit pateix una malaltia incurable degenerativa que l’ha deixat en cadira de rodes des dels 4 anys i quedar-se cec als 23 anys.
 |
| Alfredo Sánchez Sansado i la seva família (Font: http://www.elmundo.es/espana/2014/04/22/535614d3268e3ec5478b456b.html) |
Feia uns mesos que el compositor Marcos
Galvany el va convidar a l’estrena europea de la seva òpera Oh my son, a
l’Auditori de la Diputació d’Alacant. La família, sense grans recursos, havia fet
l’impossible per poder donar-li aquesta satisfacció al seu fill, ja que per
poder portar el noi, que ara es troba enllitat, van haver de preparar un llit
amb rodes, cremes i bolquers. Però el mateix dia de l’audició, segons el pare, el van trucar i li van
dir que no hi anessin perquè no els deixarien entrar. Paraules textuals del pare van ser que
li havien dit que l'Alfredo no era un “discapacitat a l’ús” i que un llit a un
auditori no quedava bé.
Jo vull pensar que la gent de la Diputació
d’Alacant i dels responsables de l’Auditoria van fer l’impossible per deixar
entrar l'Alfredo a l’Auditori, ja que és cert que es tractava d’un cas
poc comú i que comportava una sèrie de riscos. No obstant això, segons el pare,
ningú de la Diputació es va posar en contacte amb ells abans per poder entendre
millor la situació del noi. Potser si s’haguessin posat en contacte i s’hagueren posat en la seva pell, haguessin vist que significava per a ell poder anar a
aquesta audició i no els haguessin dit el que els hi van dir. Aquest fet demostra que cada vegada més actuem com a màquines i només miren els informes tècnics, els números i els papers sense tenir en compte els sentiments i emocions de les persones.
Crec que aquest és un exemple d’una situació
que no s’ha gestionat correctament i s’hauria pogut buscar alguna opció per donar-li
aquesta satisfacció a l'Alfredo tot i no complir totes les normatives. La gent que treballa de cara al públic, com poden ser els funcionaris o polítics, treballen per les persones i no per éssers que no pensen i senten. Hem de tenir en compte que l'Auditori es tractava d'un edifici públic, que és propietat de tothom.
Hem de canviar aquesta situació i crec que des dels partits polítics i les institucions hem de treballar durament per canviar aquesta situació. Els polítics, com a representats de la ciutadania, tenim la responsabilitat de buscar solucions per fer les coses d'una forma diferent i retrobar aquesta empatia o humanitat i evitar situacions on un noi que només té una malaltia no pugui anar a un concert a un edifici públic.
