L’altre dia anava pel carrer del meu poble i de sobte un veí al que jo no coneixia( i crec que el tampoc en coneixia a mi) tot il·lusionat me va comentar la seva situació. El era una de les tantes persones aturades de llarga durada, que tenia 50 anys , que ja se l’hi acabava l’ajuda familiar i ara per fi havia trobat feina, després de entregar molts i molts currículums i moltes entrevistes de feina, ja havia arribat a la desesperació , però per fi ja tenia feina.
Estava molt content, tot i que me va confessar que no li havien dit quin seria el seu sou, ni tampoc quin seria el seu horari, si seria continuo o canviaria cada setmana. Nomes sabia que tenia un contracte de treball i això era lo important.
Jo reconec que al principi estava contenta ja que sempre es motiu d’alegria que algú en la seva situació trobi feina.
Però després rumiant aquest cas penses en om hem arribant?. Tenim que estar contents per tenir una feina, però sense saber quin serà el sou que ens pagaran , ni el horari que farem, si s’ adaptarà a la nostre vida familiar. Estem perdent tots el nostres drets laborals i socials, i a sobre tenim que estar contents: Sentir-nos afortunats. Això no pot ser: Om hem arribat?
